- 9 julio, 2010
- Categorias: Laboral
L’altre aspecte que probablement necesita d’una profunda reforma és el de la negociació col·lectiva. Espanya és una de les economies (com França), en les que la densitat sindical es més reduïda, si bé la cobertura de la negociació col·lectiva és de les mes elevades. D’aquesta forma, Espanya, té una de les més grans diferències entre el número de participants actius en la negociació i els que es veuen afectats per aquesta.
L’inconvenient és que hi ha col·lectius de treballadors (temporals, parats, etc) i empreses (petites) que no estan suficientment representades en la negociació, per la qual cosa el resultat de la negociació masses vegades ignora les seves circumstàncies.
Endemés, la possibilitat de despenjar-se del conveni sol ser tan restrictiva que ho fa pràcticament impossible (per exemple, increments del conveni de la construcció de Barcelona en anys de plena crisi: (2007) 4,2%, (2008) 3,5%, (2009) 3,5%.
Aquest disseny de negociació col·lectiva fa que els salaris a Espanya es caracteritzen per un excés de rigidesa que impossibilita el seu ajust en moments de crisi, perquè solen presentar nul·la sensibilitat a les condicions econòmiques i, en canvi, un elevat grau d’indiciació a la inf lació passada. Conseqüència d’això, la capacitat de les empreses espanyoles d’ajustar els seus costos és molt més reduïda que la que s’observa en altres països i no incorpora altres elements de correlació amb la productivitat. Això fa que s’observi a Espanya una de les correlacions mes reduïdes entre els augments de salaris reals i la productivitat total.
Diferents països europeus han introduït reformes rellevants en els seus mercats de treball per millorar la seva competitivitat. Aquestes reformes han tendit a augmentar la flexibilitat de les empreses davant de situacions adverses, sense necessitat de recorrer a l’acomiadament o rescissió del contracte.
Alemanya és el país que més profundament i globalment ha transformat la seva legislació laboral i el sistema de protecció social en els últims anys a través de les seves reformes Hartz, implementades entre 2003-2005. També Àustria dins l’any 2002 va implementar un interessant canvi a la legislatura del sistema de costos d’acomiadament. Les taxes d’atur en aquests països són moderades i en el cas austríac no arriba al 4%.
Sigui com sigui, no hi ha dubte que Espanya té un dels mercats de treball més rígids i això implica un greu problema: que més del 18% de la seva població activa estigui a l’atur i que les empreses no puguin afrontar els costos que implica ajustar el factor treball i hagin finalment d’endeutar-se considerablement o acudir al concurs de creditors.
Aqueste deures fa molts anys que els tenim pendents, però per l’especial paper que tenen els sindicats a Espanya han estat sempre ajornats o les reformes han estat tímides i no s’ha afrontat el problema des de l’arrel.
Avui es donen circumstàncies especials: Els mercats financers ens estan requerint reformes serioses, petició a la que s’està sumant el Fons Monetari Internacional i la UE.
La Reforma laboral finalment s’ha portat a terme pel Govern amb la promulgació del Reial Decret 10/2010 de 16 de juny amb mesures urgents per la reforma del mercat de treball.
En l’exposició de motius del Reial Decret es manifesta que les mesures incloses en el mateix es dirigeixen a aconseguir tres objectius fonamentals: El primer, reduir la dualitat del nostre mercat laboral, impulsant l’ocupació estable i de qualitat en línea amb els requeriments d’un creixement més equilibrat i sostenible.
En segon lloc, reforçar els instruments de flexibilitat interna en el desenvolupament de les relacions laborals i, en particular, las mesures de reducció temporal de jornada, com un mecanismo que permeti el manteniment de l’ocupació durant situacions de crisi econòmica, reduint el recurs a les extincions de contractes i oferint mecanismos alternatius més sans que la contracció temporal per afavorir l’adaptabilitat de les empreses.
I en tercer lloc, elevar les oportunitats de les persones empleades, amb particular atenció als joves, reordenant per això la política de bonificacions a la contractació indefinida per fer-la més eficient, fent més atractius per empreses i treballadors els contractes formatius i millorant els mecanismes d’ intermediació financera.
Com es pot comprovar, excepte el diagnòstic de la dualitat del mercat, poc coincidim amb el decret en quins són realment els factors claus a reformar.