- 3 junio, 2014
- Categorias: Laboral
Mediante sentencia de fecha 20 de noviembre de 2013, la Sala de lo Contencioso-Administrativo de la Audiencia Nacional, estimó un recurso interpuesto por una entidad mercantil a la que la Agencia Estatal de Administración Tributaria sancionó por no aplicar retenciones por IRPF a las indemnizaciones abonadas a empleados al finalizar sus contratos eventuales de duración determinada.
En el supuesto juzgado, la Inspección, siguiendo el criterio establecido por la Dirección General de Tributos, sostiene que estas indemnizaciones no traen causa del despido o cese del trabajador sino de la extinción del contrato, por lo que no hay daño o perjuicio a indemnizar en vía laboral. Por el contrario, la empresa considera que en estos supuestos la indemnización es obligatoria, y tiene naturaleza indemnizatoria, dado que pretende cubrir y amparar aquellas situaciones en las que el trabajador sufre daño con ocasión de la terminación del contrato, lo que ocurre no solo en el caso del despido sino cuando el contrato se extingue por fin de la duración del mismo, sin renovación.
El TEAC confirma la interpretación efectuada por la Inspección y señala que la aplicación de la exención prevista en el artículo 7 de la Ley del IRPF, requiere no solo que las indemnizaciones se abonen con carácter obligatorio, sino que tengan su causa en el despido o cese del trabajador, y solo cuando el trabajador tenga derecho a una indemnización por cese; de ahí que, en otro supuesto, como la extinción del contrato por finalización del tiempo convenido o por finalización de la obra o servicio no ha lugar a la indemnización.
En cambio, la Audiencia Nacional señala que las indemnizaciones analizadas surgen “ex lege” tanto en el caso de la extinción por finalización del contrato de obra o servicio, como en la expiración del término convenido, al igual que sucede con las extinciones del contrato por despido, y que en todos los casos van acompañadas de una indemnización obligatoria.
Por tanto, dado que en ambos casos la indemnización es obligatoria y en ambos casos se produce la extinción del contrato conforme a las causas del artículo 49 del Estatuto de los Trabajadores, las indemnizaciones satisfechas deben tratarse como rentas exentas.
La relevancia de este pronunciamiento reside en el hecho de que por primera vez un estamento de la jurisdicción contencioso-administrativa viene a revocar una línea de actuación marcada y asentada por los Tribunales Económico-Administrativo y por la Dirección General de Tributos utilizando como argumentación jurisprudencia consolidada de la jurisdicción social.
Mitjançant sentència de data 20 de novembre de 2013, la Sala del Contenciós – Administratiu de l’Audiència Nacional , va estimar un recurs interposat per una entitat mercantil a la qual l’Agència Estatal d’ Administració Tributària va sancionar per no aplicar retencions per IRPF a les indemnitzacions abonades a empleats al finalitzar els seus contractes eventuals de durada determinada .
En el supòsit jutjat , la Inspecció , seguint el criteri establert per la Direcció General de Tributs , sosté que aquestes indemnitzacions no porten causa de l’acomiadament o cessament del treballador sinó de l’extinció del contracte , de manera que no hi ha dany o perjudici a indemnitzar a via laboral . Per contra , l’empresa considera que en aquests supòsits la indemnització és obligatòria , i té naturalesa indemnitzatòria , atès que pretén cobrir i emparar aquelles situacions en què el treballador sofreix dany en ocasió de la terminació del contracte , el que passa no només a el cas de l’acomiadament sinó quan el contracte s’extingeix per fi de la durada del mateix , sense renovació .
El TEAC confirma la interpretació efectuada per la Inspecció i assenyala que l’aplicació de l’exempció prevista en l’ article 7 de la Llei de l’IRPF , requereix no solament que les indemnitzacions s’abonin amb caràcter obligatori , sinó que tinguin la seva causa en l’acomiadament o cessament del treballador , i només quan el treballador tingui dret a una indemnització per cessament ; per això , en un altre supòsit , com l’extinció del contracte per finalització del temps convingut o per finalització de l’obra o servei no pertoca la indemnització .
En canvi , l’Audiència Nacional assenyala que les indemnitzacions analitzades sorgeixen «ex lege » tant en el cas de l’extinció per finalització del contracte d’obra o servei , com en l’expiració del termini convingut , igual que succeeix amb les extincions del contracte per acomiadament , i que en tots els casos van acompanyades d’una indemnització obligatòria .
Per tant, atès que en ambdós casos la indemnització és obligatòria i en tots dos casos es produeix l’extinció del contracte d’acord amb les causes de l’article 49 de l’Estatut dels Treballadors , les indemnitzacions satisfetes s’han de tractar com rendes exemptes .
La rellevància d’aquest pronunciament resideix en el fet que per primera vegada un estament de la jurisdicció contenciosa administrativa ve a revocar una línia d’actuació marcada i assentada pels Tribunals Econòmic- Administratiu i per la Direcció General de Tributs utilitzant com a argumentació jurisprudència consolidada de la jurisdicció social.