Encadenamiento de contratos temporales: Consecuencias

En las últimas semanas, la Sala 4ª del Tribunal Supremo, se ha pronunciado sobre dos recursos para unificación de doctrina en cuestiones relacionadas con la conversión de contratos temporales en indefinidos por superación de los límites legalmente establecidos.

En la primera de las sentencias comentadas, dictada el pasado 3 de marzo, la cuestión que se plantea consiste en determinar el momento en que la trabajadora, por aplicación del artículo 15.5 del ET, adquiere la condición de fija por haber prestado sus servicios durante más de 24 meses en un periodo de 30 para la misma empresa, en virtud de sucesivos contratos para obra determinada.

La sentencia recurrida  entiende que el precepto legal (artículo 15.5 del ET) es inaplicable por estar en suspenso al tiempo de la extinción del contrato y de la presentación de la demanda, máxime cuando no ha existido una contratación fraudulenta que justifique la declaración de fijeza. La sentencia de contraste entiende que quienes vieron su contrato temporal convertido en indefinido al amparo de la norma estatutaria (artículo 15.5 del ET), antes de la entrada en vigor de la normativa que la suspendió (RDL 10/2011), no perdieron ese derecho por aplicación de lo dispuesto en esta norma.

Para el TS, la cuestión planteada, consistente en determinar si la norma suspensiva (RDL 10/2011 art.5) afectó a los derechos reconocidos por el precepto estatutario, que ya se hubiesen adquirido, es decir si suspendió la efectividad de los derechos ya adquiridos o sólo de los que estaban en trance de adquisición, debe ser resuelta en favor de las tesis mantenidas por la sentencia de contraste, esto es en el sentido de que dicha norma (RDL 10/2011 art.5) suspendió el curso de los derechos en trance de adquisición y no el ejercicio de los derechos de fijeza ya adquiridos.

En la segunda de las sentencias, datada el pasado 12 de marzo, la cuestión planteada consiste en determinar la normativa aplicable en los supuestos de conversión de un contrato temporal en indefinido, al superarse con sucesivos contratos temporales los límites legales establecidos (artículo 15.5 del ET).

Más concretamente, el problema consiste en determinar si se aplica el artículo 15.5 del ET en la redacción dada en 2006 (Ley 43/2006), si esta es la normativa vigente al tiempo de suscribirse los contratos, o se aplica la redacción dada en 2010 (Ley 35/2010), que es la que se encuentra vigente al tiempo de extinguirse el contrato. De la aplicación de una u otra redacción depende el que se computen  todos los servicios prestados, aunque los contratos temporales suscritos fuesen para diferente puesto de trabajo.

La sentencia recurrida  entiende de aplicación la norma vigente al tiempo de extinguirse el contrato, lo que hace computables los servicios prestados en virtud de contratos suscritos para distinto puesto de trabajo. La sentencia de contraste resuelve lo contrario y estima que es de aplicación la redacción dada en 2006 y rechaza, expresamente, la aplicación de la redacción dada en 2010.

La solución pasa por la aplicación literal de la Disposición Transitoria Segunda de la Ley 35/2010 que establece lo siguiente: Lo previsto en la redacción dada por esta Ley al artículo 15.5 del ET será de aplicación a los contratos de trabajo suscritos a partir de la fecha de entrada en vigor de aquélla, si bien respecto a los contratos suscritos por el trabajador con anterioridad, a los efectos del cómputo del número de contratos, del período y del plazo previsto en el citado artículo 15.5, se tomará en consideración el vigente a 18 de junio de 2010. Respecto a los contratos suscritos por el trabajador antes del 18 de junio de 2010, seguirá siendo de aplicación, a los efectos del cómputo del número de contratos, lo establecido en el artículo 15.5 según la redacción dada al mismo por la Ley 43/2006.

La aplicación de esta disposición implica que, a los efectos de la aplicación de la normativa actual, sólo sea computable el contrato vigente el 18 de junio de 2010 (fecha en que entró en vigor el RDL 10/2010), esto es el último de los contratos celebrados, ya que así se deduce de la literalidad de la norma.

El resto de contratos suscritos antes de esta fecha, incluso el último, se computan a estos efectos solo para aplicar la norma conforme a la redacción dada en 2006, lo que supone el respeto de los derechos adquiridos según la normativa anterior estableciéndose el cómputo al efecto de todos los contratos suscritos.

Por ello se considera que la doctrina correcta para supuestos como el contemplado consiste en aplicar la redacción del art. 15.5 del ET vigente al tiempo de suscribirse el último contrato temporal concertado antes del 18 de junio de 2010. Por tanto, como la sentencia recurrida no sigue esta solución procede casarla y anularla y resolver el debate planteado en suplicación en el sentido de confirmar la sentencia de instancia y desestimar el recurso de suplicación interpuesto por la trabajadora, por cuanto, cuando se extinguió su último contrato temporal, suscrito el 4 de mayo de 2009, sólo llevaba veinticuatro meses y unos días trabajando en un periodo de treinta meses, razón por la que no reunía los requisitos del artículo 15.5 del ET para adquirir la condición de trabajadora fija.

En les últimes setmanes , la Sala 4 ª del Tribunal Suprem , s’ha pronunciat sobre dos recursos per unificació de doctrina en qüestions relacionades amb la conversió de contractes temporals en indefinits per superació dels límits legalment establerts .

A la primera de les sentències comentades , dictada el passat 3 de març, la qüestió que es planteja consisteix a determinar el moment en què la treballadora , per aplicació de l’article 15.5 de l’ET , adquireix la condició de fixa per haver prestat els seus serveis durant més de 24 mesos en un període de 30 per la mateixa empresa , en virtut de successius contractes per a obra determinada .

La sentència recorreguda entén que el precepte legal ( article 15.5 de l’ ET ) és inaplicable per estar en suspens en el moment de l’extinció del contracte i de la presentació de la demanda , sobretot quan no hi ha hagut una contractació fraudulenta que justifiqui la declaració de fixesa . La sentència de contrast entén que els que van veure el seu contracte temporal convertit en indefinit a l’empara de la norma estatutària ( article 15.5 de l’ ET ) , abans de l’entrada en vigor de la normativa que la va suspendre ( RDL 10/2011 ) , no van perdre aquest dret per aplicació del que disposa aquesta norma .

Per al TS, la qüestió plantejada , consistent a determinar si la norma suspensiva ( RDL 10/2011 art. 5) va afectar els drets reconeguts pel precepte estatutari , que ja s’hagin adquirit , és a dir si va suspendre l’efectivitat dels drets i adquirits o només dels que estaven en procés d’adquisició , ha de ser resolta en favor de les tesis mantingudes per la sentència de contrast , això és en el sentit que aquesta norma ( RDL 10/2011 art. 5) va suspendre el curs dels drets en procés d’adquisició i no l’exercici dels drets de fixesa ja adquirits .

En la segona de les sentències , datada el 12 de març, la qüestió plantejada consisteix a determinar la normativa aplicable en els supòsits de conversió d’un contracte temporal en indefinit , en superar amb successius contractes temporals els límits legals establerts ( article 15.5 de l’ ET ) .

Més concretament , el problema consisteix a determinar si s’aplica l’article 15.5 de l’ET en la redacció donada en 2006 ( Llei 43/2006 ) , si aquesta és la normativa vigent en el moment de subscriure els contractes , o s’aplica la redacció el 2010 ( Llei 35/2010 ) , que és la que es troba vigent en el moment de extingir-se el contracte . De l’aplicació d’una o altra redacció depèn el que es computen tots els serveis prestats , tot i que els contractes temporals subscrits fossin per diferent lloc de treball .

La sentència recorreguda entén d’aplicació la norma vigent en el moment de extingir-se el contracte , el que fa computables els serveis prestats en virtut de contractes subscrits per distint lloc de treball . La sentència de contrast resol el contrari i estima que és d’aplicació la redacció donada en 2006 i rebutja , expressament , l’aplicació de la redacció el 2010.

La solució passa per l’aplicació literal de la disposició transitòria segona de la Llei 35/2010 que estableix el següent : El que preveu la redacció que en fa aquesta Llei a l’ article 15.5 de l’ET és aplicable als contractes de treball subscrits a partir de la data d’entrada en vigor d’aquella, si bé respecte als contractes subscrits pel treballador amb anterioritat , als efectes del còmput del nombre de contractes , del període i del termini previst en l’esmentat article 15.5 , es prendrà en consideració el vigent a 18 juny 2010 . pel que fa als contractes subscrits pel treballador abans del 18 de juny de 2010, seguirà sent d’aplicació , a l’efecte del còmput del nombre de contractes , el que estableix l’article 15.5 segons la redacció que en fa la Llei 43/2006 .

L’aplicació d’aquesta disposició implica que , als efectes de l’aplicació de la normativa actual, només sigui computable el contracte vigent el 18 de juny de 2010 ( data en què va entrar en vigor el RDL 10/2010 ), això és l’últim els contractes celebrats , ja que així es dedueix de la literalitat de la norma .

La resta de contractes subscrits abans d’aquesta data , fins i tot l’últim , es computen a aquests efectes només per aplicar la norma d’acord amb la redacció donada en 2006, el que suposa el respecte dels drets adquirits segons la normativa anterior establint-se el còmput a l’efecte de tots els contractes subscrits .

Per això es considera que la doctrina correcta per a supòsits com el contemplat consisteix a aplicar la redacció de l’art . 15.5 de l’ ET vigent en el moment de subscriure l’últim contracte temporal concertat abans del 18 de juny de 2010. Per tant, com la sentència recorreguda no segueix aquesta solució procedeix casar i anul · lar i resoldre el debat plantejat en suplicació en el sentit de confirmar la sentència d’instància i desestimar el recurs de suplicación interposat per la treballadora , ja que , quan es va extingir el seu últim contracte temporal , subscrit el 4 de maig de 2009, només portava quatre mesos i uns dies treballant en un període de trenta mesos , raó per la que no reunia els requisits de l’article 15.5 de l’ET per adquirir la condició de treballadora fixa .

In recent weeks , the 4th Chamber of the Supreme Court has ruled on two appeals for unification of doctrine on issues related to the conversion of temporary contracts into permanent by pushing the limits established by law.

In the first of the judgments discussed , issued on March 3 , the question that arises is to determine the time the worker pursuant to Article 15.5 of the ET, acquires the condition of fixed by having served for more 24 months in a 30 for the same company , under successive contracts for specific work .

The judgment means that the legal provision (Article 15.5 ET) is inapplicable to be suspended at the time of termination of the contract and the filing of the application , especially when there has not been a fraudulent contract to justify the declaration of fixity . The ruling means that contrast those who saw her become an indefinite term contract under the statutory provision (Article 15.5 of the ET ) , before the entry into force of the legislation that suspended ( RDL 10/2011) , did not lose that right by application of the provisions of this standard.

For TS , the posed question of determining whether the standard suspension ( RDL 10/2011 art. 5 ) affected the rights recognized by the law provision , which had already acquired , ie if suspended the implementation of the rights and acquired or just those who were in the process of acquisition, must be resolved in favor of the thesis held by the judgment of contrast , this is the meaning of that rule ( RDL 10/2011 art. 5 ) suspended over the rights in the process of acquisition and not the exercise of the rights already acquired fixity .

In the second of the statements , dated March 12 , the question is to determine the applicable law in the event of conversion of temporary contracts into permanent , to overcome successive temporary contracts with the legal limits (Article 15.5 of the ET ) .

More specifically , the problem is whether ET Article 15.5 applies as amended in 2006 ( Law 43 /2006), if this is the legislation in force at the time of signing the agreement or amended in 2010 applies (Law 35/2010 ), which is the one in effect at the time of termination of the contract. Application of either depends on wording that all services are counted , although temporary contracts signed were for different jobs.

The judgment under appeal application understands current at the time of termination of the contract rule , which makes eligible services provided under contracts for other jobs. The judgment resolves otherwise contrast and estimated to be amended application in 2006 and rejected expressly applying amended in 2010.

The solution is the literal application of the Second Transitional Provision of Law 35 /2010 provides: The provisions amended by this Act ET Article 15.5 shall apply to employment contracts from the date of entry into force of the former, while regarding the contracts signed by the employee prior to the purposes of calculating the number of contracts, the period and the period specified in that Article 15.5, shall be taken to the current June 18, 2010 . Regarding the contracts signed by the employee prior to June 18, 2010 , shall continue to apply for purposes of computing the number of contracts, the provisions of Article 15.5 as amended thereto by Law 43 /2006.

The application of this provision means that , for the purposes of the application of the current rules is computable only the current contract on June 18, 2010 (the date on which came into force on RDL 10/2010) , this is the last of contracts concluded, as this is clear from the wording of the standard.

The remaining contracts before that date , including the last , these effects are computed only for the standard to be applied as amended in 2006 , which implies respect for the rights acquired under the previous legislation establishing purpose computing of all contracts .

It is therefore considered that the correct doctrine to cases such as that contemplated is to apply the wording of Art . 15.5 ET force at the time of signing the contract made last time before June 18, 2010 . Therefore the judgment under appeal must not follow this solution and cancel marry and settle the debate raised in supplication to the effect of confirming the judgment instance and dismissed supplication brought by workers because, when his last term contract signed on May 4, 2009 , wearing only twenty-four months and a few days working on a period of thirty months extinct , why that did not meet the requirements of Article 15.5 of the ET to acquire the status of worker fixed .