- 8 octubre, 2014
- Categorias: Fiscal
El Tribunal Supremo en Sentencia 2890/2014 del pasado 4 de julio, en recurso de casación, dictamina acerca de la procedencia o no de la facultad de la Inspección Tributaria para modificar bases imponibles negativas de ejercicios prescritos cuando se pretenden aplicar en ejercicios no prescritos.
En resumen, el Tribunal argumenta que a partir de la vigencia de la Ley 40/1998 del Impuesto sobre Sociedades, el nuevo artículo 23.5, exige al interesado conservar los soportes documentales o contables correspondientes a los ejercicios prescritos para que la Administración, en la comprobación de los ejercicios prescritos, pueda constatar la existencia del crédito (su procedencia, su origen y principio del que procede) y la correlación entre la cuantía o suma compensada en el ejercicio no prescrito y la que se generó en el periodo prescrito. Es decir, que solo en el caso de que la base imponible cuya compensación se pretende no exista (porque no deriva de la declaración del ejercicio prescrito) o si la suma compensada resulta superior a la efectivamente generada con anterioridad, puede la Inspección regularizar el ejercicio no prescrito comprobado y ello no porque se esté comprobando un acto que ha ganado firmeza, sino porque lo que pretende el contribuyente se aparta (cualitativa o cuantitativamente) de lo consignado en un periodo que ya no puede ser objeto de comprobación.
El estado de la cuestión en la jurisprudencia más reciente viene expuesto en la sentencia de 9 de diciembre de 2012 (casa. 2883/2012 ), donde -después de reconocer que nadie discute que el obligado tributario, tal y como pide el artículo 23.5 de la Ley 43/1995 , debe acreditar, mediante la exhibición de la contabilidad y de los oportunos soportes documentales, la procedencia y la cuantía de las bases imponibles negativas cuya compensación pretende- puntualiza que la incógnita a despejar consiste en si, con ocasión
de esa acreditación, le está permitido a la Administración tributaria comprobar el ejercicio prescrito en el que las bases negativas se generaron y, cuando sea menester, proceder a su rectificación o eliminación, y, en su caso, con qué alcance.
La respuesta ha sido dada en la sentencia de 6 de noviembre de 2013 (casa 4319/2011), sentando un criterio que ha sido seguido en la sentencia de 14 de noviembre de 2013 (casa. 4303/2011). En el primero de dichos dos pronunciamientos el TS razona [ FJ 4°.D)] que el artículo 23.5 de la Ley 43/1995: «(…) consagra un deber de acreditamiento (una carga) que pesa sobre quien pretenda la compensación de bases negativas; un medio de acreditamiento que no es otro que la exhibición de la contabilidad y los oportunos soportes documentales; finalmente, el alcance de la carga probatoria: «procedencia» y «cuantía» de las bases negativas cuya compensación se pretenda. Ello implica, en definitiva, que mediante la prueba documental que el precepto menciona el sujeto pasivo ha de demostrar la corrección no sólo del importe de las bases imponibles a compensar, si no de su «procedencia» es decir, de su corrección.
Demostrada por el sujeto pasivo la concordancia de las bases imponibles que se pretenden compensar en el ejercicio «no prescrito» con las consignadas en el «prescrito», si la Administración sostiene que la deducción es improcedente, tanto por razones fácticas como jurídicas, es a ella a quien corresponde acreditar cumplidamente la ausencia de justificación de la discrepancia».
El Tribunal Suprem en Sentència 2890/2014 del passat 4 de juliol, en recurs de cassació, dictamina sobre la procedència o no de la facultat de la Inspecció Tributària per modificar bases imposables negatives d’exercicis prescrits quan es pretenen aplicar en exercicis no prescrits.
En resum, el Tribunal argumenta que a partir de la vigència de la Llei 40/1998 de l’Impost sobre Societats, el nou article 23.5, exigeix a l’interessat conservar els suports documentals o comptables corresponents als exercicis prescrits perquè l’Administració, en la comprovació dels exercicis prescrits, pugui constatar l’existència del crèdit (la seva procedència, el seu origen i principi del qual procedeix) i la correlació entre la quantia o suma compensada en l’exercici no prescrit i la que es va generar en el període prescrit. És a dir, que només en el cas que la base imposable la compensació del qual pretén no existeixi (perquè no deriva de la declaració de l’exercici prescrit) o si la suma compensada és superior a l’efectivament generada amb anterioritat, pot la Inspecció regularitzar l’exercici no prescrit comprovat i això no perquè s’estigui comprovant un acte que ha guanyat fermesa, sinó perquè el que pretén el contribuent s’aparta (qualitativa o quantitativament) del consignat en un període que ja no pot ser objecte de comprovació.
L’estat de la qüestió en la jurisprudència més recent ve exposat en la sentència de 9 de desembre de 2012 (casa. 2883/2012), on -després de reconèixer que ningú discuteix que l’obligat tributari, tal com demana l’article 23.5 de la Llei 43/1995, ha d’acreditar, mitjançant l’exhibició de la comptabilitat i dels oportuns suports documentals, la procedència i la quantia de les bases imposables negatives la compensació pretenem puntualitza que la incògnita a aclarir consisteix en si, amb ocasió
d’aquesta acreditació, li està permès a l’Administració tributària comprovar l’exercici prescrit en què les bases negatives es van generar i, quan calgui, procedir a la seva rectificació o eliminació, i, si escau, amb quin abast.
La resposta ha estat donada en la sentència de 6 de novembre del 2013 (casa 4319/2011), establint un criteri que ha estat seguit en la sentència de 14 de novembre del 2013 (casa. 4303/2011). En el primer d’aquests dos pronunciaments del TS raona [FJ 4 ° .D)] que l’article 23.5 de la Llei 43/1995: «(…) consagra un deure d’acreditació (una càrrega) que pesa sobre qui pretengui la compensació de bases negatives, un mitjà d’acreditació que no és altre que l’exhibició de la comptabilitat i els oportuns suports documentals, finalment, l’abast de la càrrega probatòria: «procedència» i «quantia» de les bases negatives la compensació del qual pretengui. això implica, en definitiva, que mitjançant la prova documental que el precepte esmenta el subjecte passiu ha de demostrar la correcció no només l’import de les bases imposables a compensar, si no de la seva «procedència» és a dir, de la seva correcció.
Demostrada pel subjecte passiu la concordança de les bases imposables que es pretenen compensar en l’exercici «no prescrit» amb les consignades en el «prescrit», si l’Administració sosté que la deducció és improcedent, tant per raons fàctiques com jurídiques, és a ella a qui correspon acreditar complidament l’absència de justificació de la discrepància».