Nova sentència sobre acomiadament en estat d’alarma

Al nostre butlletí del passat mes d’octubre, vam comentar la sentència que el Jutjat del Social nº 26 de Barcelona havia dictat amb data 10 de juliol, qualificant que un acomiadament sense causa, d’acord amb una consolidada doctrina jurisprudencial, fins i tot aplicable als acomiadaments no comunicats per escrit, verbals o fins i tot tàcits, era improcedent.

Contra aquesta sentència, es va presentar recurs de suplicació davant el TSJ de Catalunya que ha resolt el mateix, mitjançant la sentència número 1851/2021 de 31 de març de 2021, confirmant el criteri d’instància de la sentència recorreguda. Aquesta sentència compta amb el vot particular de tres magistrats que dissenteixen sobre que l’acomiadament efectuat s’hagi de qualificar d’improcedent.

El criteri majoritari de Ple del Tribunal considera que l’empresa demandada no va posar fi a la relació laboral amb el treballador amb fonament en causa hàbil i legítima, de manera que l’acomiadament no podia mai ser declarat procedent. També entén que l’extinció aquesta materialment vinculada a la crisi provocada pel COVID-19, de manera que l’extinció ho és amb contravenció de la prohibició expressa que disciplina l’article 2 de Reial decret llei 9/2020.

Però el que això sigui així, el que l’acomiadament es realitzés amb contravenció del que disposa l’article 2 de l’RDL 9/2020, no determina la nul·litat de l’acomiadament.

Segons la sentència, l’esmentat article 2 de l’RDL 9/2020 no introdueix una veritable prohibició d’acomiadar sinó més aviat una limitació en relació amb les causes que poden justificar la procedència d’un acomiadament en aquesta conjuntura. Si no es preveu per la norma una prohibició expressa d’acomiadar, no és aplicable l’article 6.3 de el Codi Civil que sanciona amb la nul·litat dels actes contraris a les normes prohibitives.

Per la seva banda l’article 6.4 de el Codi Civil disposa que els actes realitzats a l’empara de el text d’una norma que persegueixin un resultat prohibit per l’ordenament jurídic, o contrari a ell, es consideraran executats en frau de llei i no impediran la deguda aplicació de la norma que s’hagués tractat d’eludir.

La conseqüència del frau de llei no és la nul·litat de l’acte extintiu , sinó que s’apliqui la conseqüència que, a través de la instrumentalització de el frau, es tracta d’evitar. En el nostre cas, que no existeixen, més aviat que no es poden utilitzar per a la hàbil extinció, causes “justificatives de l’extinció”. 

I la conseqüència que l’institut del frau de llei imposa com a sanció a la prohibició de l’article 2 és que, com l’extinció objectiva no pot estar emparada en causa legal, la manca de causalitat de l’acomiadament, en el nostre ordenament i la falta de revisió estructural o temporal i coetània a la legislació especial COVID-19, l’acomiadament ha de declarar-se improcedent. 

Finalitza la fonamentació la sentència indicant que serà difícil trobar acomiadaments que no estiguin relacionats amb la pandèmia en els termes de l’esmentat article 2, amb la qual cosa la conclusió seria la generalització en el deure de readmissió obligatòria com a manera de rebutjar la conducta empresarial fraudulenta , cosa que, en molts casos abocaria a empreses, que en altres condicions serien viables afrontant les conseqüències d’alguns acomiadaments que poguessin ser declarats improcedents, a la seva desaparició en via fàctica, de manera que finalment es defraudaria la veritable teleologia del manteniment de l’ocupació.

Pel que fa als arguments dels Vots Particulars, són els següents:

• Certament no ens trobem davant d’una norma prohibitiva; però sí davant d’una norma imperativa. Així es difereix clarament de l’exposició de motius de l’esmentat article 2 RDL 9/2020, d’acord amb el qual ” no obstant la vigència de les diverses causes d’acomiadament i extinció dels contractes que preveu la normativa laboral, el Govern va reforçar els procediments de suspensió i reducció de jornada, agilitzant i flexiblilitzant-ho, amb l’objectiu que les causes a què es refereixen els articles 22 i 23 de Reial decret llei 8/2020, de 17 de març, no siguin utilitzades per introduir mesures traumàtiques en relació a l’ ocupació, l’extinció dels contractes de treball, sinó mesures temporals, que són les que, en definitiva, millor responen a una situació conjuntural com l’actual “.

• La voluntat de legislador en la nostra opinió és clara: impedir que aquells supòsits en què concorrin dificultats empresarials vinculades amb la crisi derivada de la COVID-19 donen lloc a la mesura del possible a acomiadaments. La norma s’insereix i es connecta amb l’ingent esforç de despesa pública efectuat al llarg de la pandèmia en aspectes com les exoneracions de quotes i aportacions empresarials a la desocupació, prestacions extraordinàries de la Seguretat Social i ajuts econòmics. A canvi es reclama als ocupadors que es trobin en dificultats pel descens en la seva activitat per la crisi sanitària que acudeixin a les mesures de suspensió de contractes i reducció de jornada dels articles 22 i 23 RDL 8/2020 (els ERTES) en lloc de als acomiadaments dels articles 51 i 52 c) ET. En conseqüència, l’autonomia de la voluntat que en l’actual model legal ostenta l’empresari per acordar les mesures de reestructuració davant d’una situació econòmiques negativa o un excés de plantilla (sempre que es compleixin els condicionants legals) es veu condicionada al llarg d’aquest període excepcional pel mandat que es deriva de l’esmentat article 2 RDL 9/2020.

• No es tracta, en conseqüència, de cap prohibició d’acomiadament sinó d’una voluntat legislativa de canalitzar les situacions empresarials negatives derivades de causes econòmiques, tècniques, organitzatives, productives i de força major relacionades amb la pandèmia a través essencialment dels ERTES.

JDA SFAI