La cortesia del filòsof i la meritació de l’IVA a les retribucions dels socis administradors

La simplicitat és la clau i la glòria de la comprensió humana sempre que no porti a error. Davant la complexitat i els múltiples misteris dels abissals oceànics, la cortesia de el filòsof és fer l’enteniment senzill i clar sense ensinistrament previ, però en ocasions un excés de simplificació no és cortesia sinó frau.

La normativa d’IRPF és clara i taxativa en relació amb la qualificació fiscal dels rendiments obtinguts pel soci professional. El controvertit article 27.1 de la seva Llei qualifica els rendiments obtinguts pel contribuent procedents d’una entitat en el capital participa com d’activitat econòmica, quan es tracti d’activitats professionals i el contribuent estigui inclòs, a aquest efecte, en el règim especial de la Seguretat social dels treballadors per compte propi, circumstància que d’acord amb la normativa laboral s’entén complerta quan la seva participació en el capital social sigui igual o superior a l’25%, sempre que tingui atribuïdes funcions de direcció i gerència. Podríem dir que aquí la cortesia del legislador frega el frau.

No obstant això, en l’àmbit de l’IVA les coses no ocorren per ciència infusa. Impost casuístic i fart complex amb un marcat caràcter insurreccional, que fent gloriosa gala del principi d’estanqueïtat transita en solitari el seu camí, vivint i nodrint-se de les seves pròpies excepcions. Poden vostès imaginar-se que el fet que el rendiment obtingut es qualifiqui ex lege a l’efecte de l’IRPF com d’activitat econòmica per imperi de la llei, no va tenir cap incidència en l’àmbit d’IVA, on no hi ha solucions màgiques només supòsits de fet .

I entre això ha un supòsit de no subjecció a la Llei de l’IVA, a l’article 7 apartat cinquè, que deixa fora del seu àmbit d’aplicació els serveis prestats per persones físiques en règim de dependència laboral, incloent les de caràcter especial.

Per analitzar si actua o no aquest precepte de no subjecció ens hem d’immiscuir en el sempre misteriós i exotèric món de dret laboral per dirimir si existeix o no vincle laboral entre el soci perceptor de rendes i la societat pagadora en la mesura en què concorrin els pressupostos substantius de laboralitat que estableix l’article 1.1 de l’Estatut dels treballadors, que en essència delimita l’àmbit d’aplicació laboral als treballadors que voluntàriament prestin els seus serveis retribuïts per compte d’altri i dins de l’àmbit d’organització i direcció d’una altra persona, física o jurídica, que el mateix Estatut denomina ocupador o empresari.

En base a l’anterior podríem adduir una primera conclusió incontrovertible: Si hi ha relació laboral, digui el que digui la normativa d’IRPF i IS, no hi haurà IVA en les prestacions de servei, mentre que a sensu contrari, si no existís aquest vincle laboral es meritarà l’IVA corresponent. En l’àmbit de l’IVA totes les disquisicions freudianes referents a cobertures estatutàries retributives, secció de l’IAE on correspongui atribuir l’activitat del soci, així com la seva ulterior enquadrament en la Seguretat Social han de ser qüestions nímies i intranscendents. En IVA DIGUI’M VOSTÈ SI HI HA RELACIÓ LABORAL I LI DIRÉ SI ES MERITA L’IMPOST.

No obstant l’anterior, els pronunciaments administratius de la DGT i altres òrgans consultius (llegeixin entre altres les consultes V1492-08, V0179-09 i V0933-14) convergeixen en la previsió de l’article 5 de la LIVA sense entrar en la perspectiva laboral abans referida: “són activitats empresarials o professionals les que impliquin l’ordenació per compte propi de factors de producció materials i / o humans són la finalitat d’intervenir en la producció o distribució de béns o serveis.” En l’àmbit del dret i jurisprudència comunitària estem en una tessitura anàloga, l’article 10 de la Directiva defineix de forma similar l’activitat empresarial i professional i hi ha sentències de l’TJUE que van en aquesta mateixa línia argumental (Afers C-202/90 de 25 / 07/91; C-154/08 de 12/11/09 i C-355/06 de 18/10/07 entre d’altres).

Com en altres ocasions la normativa tributària aporta una definició lacònica i indeterminada que no permet analitzar amb rigor i amplitud de mires l’existència de la condició d’empresari individual, que exigeix ​​una anàlisi més assenyat a el de la simple ordenació per compte propi de mitjans materials i / o humans. On si trobem un enfocament analític extens i rigorós és a la normativa laboral i la seva copiosa jurisprudència que estableix quatre pressupostos substantius de laboralitat:

1. Prestació de serveis de forma personal i voluntària.
2. Prestació de serveis per compte d’altri que al seu torn podem desgranar en quatre subapartats:
3. Mitjans de producció.
4. fruits
5. Riscos.
6. Mercat.
7. Dependència i subordinació.
8. Caràcter remuneració salarial.

Aquests pressupostos, si bé plantegen la possibilitat d’implementar una metodologia d’anàlisi que permeti identificar l’existència del vincle laboral, en ocasions requereixen esforços teleològics propers a l’exegesi bíblica per poder definir la concurrència dels mateixos. Per això, el Tribunal Suprem a la sala quarta del social, va establir una doctrina amb les seves sentències de l’12/02/2008 i 29/11/2010 on s’articulen un seguit d’indicis comuns de dependència i d’alienitat que ens permeten aproximar-nos a aquests conceptes tan evanescents.

El primer que adverteix el conspicu Tribunal, és que la qualificació jurídica dels contractes no depèn de com hagin estat anomenats per les parts sinó de la configuració efectiva de les obligacions que s’assumeixen en el contracte, de manera que sempre va a prevaler el fons sobre la forma.

Les notes comunes de dependència que estableix el TS són bàsicament tres i giren al voltant d’una qüestió central que és la submissió del treballador a la disciplina organitzativa i empresarial del pagador:

1. L’assistència a centre de treball de l’ocupador o a un lloc o emplaçament designat per aquest i la submissió o compliment d’un horari. Aquesta qüestió serà crucial per determinar l’existència de relació laboral.
2. L’acompliment personal i directe de la feina.
3. La inserció de treballador en l’organització de treball de l’ocupador per programar l’activitat.

Pel que fa als indicis d’alienitat, el TS estableix els següents elements de valoració:

1. El lliurament o posada a disposició per part del treballador a l’empresari dels productes elaborats o dels serveis prestats. Aquí és important analitzar on es troben els mitjans de producció si en seu del pagador o en seu del treballador i com es configuren les relacions de risc entre els dos agents.
2. L’adopció de les decisions relatives a les relacions de mercat, preus, tarifes, clientela. El que la meva tia Federica deia el que talla el bacallà.
3. El caràcter fix o periòdic de la retribució o remuneració de la feina. És fix és variable, està indexat a algun paràmetre de mercat que impliqui l’assumpció de riscos?
4. Com a quart indici íntimament vinculat a l’anterior seria analitzar i discernir si aquesta retribució que s’obté té relació únicament amb el treball realitzat o suposa l’assumpció de risc i ventura inherent a l’activitat empresarial. És a dir, ¿El salari el treballador ho va a percebre en qualsevol cas i amb independència de les condicions de mercat i de les condicions contractuals?

Aquests indicis seran necessaris per avaluar l’existència de relació laboral i la conseqüent exoneració de l’IVA a les retribucions amb independència de la qualificació que les mateixes puguin tenir a l’efecte de l’IRPF. Fixeu-vos que això estableix un complex i imponderable equilibri de forces amb situacions en què poden existir alguns indicis de alienitat o de dependència, d’ambdós o de cap d’ells, i en aquesta tessitura s’haurà d’avaluar “ad casum” cap a on es decanta la balança, distingint sempre l’or del plom.

A la bateria d’indicis indicada s’afegeix un altre element de valoració coadjuvant que deriva de la pròpia condició de soci. Si el percentatge de participació del soci és elevat i ostenta la condició d’administrador o conseller de la companyia, això va a diluir i inhibir les possibles notes de dependència i alienitat que hi pugui haver. Resulta evident que en aquesta situació el soci professional intervé de forma directa en les decisions organitzatives de l’entitat, assumint el conseqüent risc i l’ordenació dels factors productius, després el vincle jurídic contractual no serà laboral. Si per contra la participació en la companyia és testimonial i obeeix a una mera aparença formal que no implica l’assumpció de responsabilitats en la gestió, haurem d’analitzar la concurrència o no dels indicis de laboralitat anteriorment referits per determinar l’existència de l’IVA.

La normativa d’IRPF tal com s’ha assenyalat, es mostra lineal i clara, però en IVA convé anar poc a poc i amb bona lletra analitzant profusament els múltiples aspectes concomitants. Un excés de simplificació mai seria cortesia sinó frau.

Ja saben vostès que doctors té l’església i en la vida cal ser sobretot i per sobre de tot molt pràctics i tant és així que alguns despatxos d’assessorament sostenen un criteri pragmàtic limitant-se a dilucidar si el soci disposa de mitjans per ordenar per compte pròpia factors de producció i concloure en aquest cas, que no hi ha relació laboral i, en conseqüència, si fet imposable en IVA.

I a partir d’aquí estimats lectors a veure-les venir. Coses que poden ocórrer en aquesta trista i dissortada vida de l’obligat tributari.

1. Situació en la qual es repercuteix un IVA indegut i els corsaris d’Hisenda no admeten la deducció de l’IVA suportat al comprovar que la repercussió de la mateixa ha estat improcedent. El soci, no content amb la seva dissort, s’afanya a sol·licitar la devolució d’ingressos indeguts de l’IVA mal repercutit i a sobre de la seva desgràcia, ha prescrit. Davant d’aquesta conjunció fatídica d’eventualitats adverses convé portar a col·lació una recent sentència de Tribunal Suprem d’obligada lectura, de juny de 2020 amb núm. 741/2020 on ens expliquen que en el moment de regularitzar l’IVA a un altre contribuent i de prendre el caràcter sobrevingut de quota indegudament suportada, el còmput del termini del “dies a quo” de prescripció s’inicia per a qui va repercutir la quota d’IVA en el moment en què va prendre la consideració de indegut.

2. Una altra qüestió especialment rellevant és la de regularització íntegra en IVA, tema complex amb molts matisos i vaivens jurisprudencials. Si la inspecció de tributs s’inicia un procediment de comprovació i nega la deduïbilitat de l’IVA suportat per la seva indeguda repercussió, té l’obligació de regularitzar íntegrament i en unitat d’acte l’IVA per a tots els obligats tributaris que resultin afectats? Davant d’aquestes qüestions capcioses em complau portar a col·lació la Sentència de Tribunal Suprem núm. 1.250 / 2020 de 2020.10.02 amb Nombre de el procediment 3212/2018 on s’arriba a la conclusió que l’article 14.2.c) de el Reial Decret 520/2005, de 13 de maig, pel qual s’aprova el Reglament general de desenvolupament de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, en matèria de revisió en via administrativa, interpretat a la llum del principi de regularització íntegra, comporta que, quan, en el si d’un procediment d’inspecció, l’Administració regularitzi la situació tributària de qui es va deduir les quotes d’IVA que li van ser indegudament repercutides, haurà d’analitzar també la concurrència dels requisits necessaris per a, si escau, declarar el seu dret a la devolució de les quotes que indegudament va suportar.

Corol·lari: Quan algun soci professional em pregunta si ha de facturar amb IVA o sense IVA a la seva societat la meva resposta sempre és la mateixa. No tinc ni idea, deixeu-me que ho analitzi amb deteniment i li dic alguna cosa … .. Sol frustrar en un primer moment els seus anhelosos desitjos de sentir una resposta monosil·làbica de SI o NO, però recordin sempre el de la cortesia de filòsof.

Ja veuen que no tot és dolent i quan el cel es torna fosc apareixen les estrelles. Esperem que a poc a poc, d’acte en acte i de sentència en sentència, la pau xopi novament les seques terres de l’injuriat soci administrador i la llum de l’esperança torni a il·luminar el seu pedregós camí.

Jose Manuel Aguilar

Assessor fiscal JDA/SFAI