- 2 març, 2021
- Category: Laboral
La Sala del Social de l’TSJ del País Basc ha dictat amb data 26 de gener passat la Sentència 119/2021, declarant la nul·litat d’un acomiadament objectiu comunicat a l’abril de 2020, basat en causes econòmiques anteriors a l’inici de la pandèmia, malgrat haver acreditat l’empresa la seva situació econòmica negativa i la disminució continuada dels seus ingressos o vendes durant quatre trimestres consecutius.
En el cas analitzat en aquesta sentència, al treballador demandant li va ser comunicada la rescissió de la seva relació laboral el 21 d’abril del 2020 amb efectes de el 6 de maig de 2020. A la carta d’acomiadament lliurada, l’empresa demandada cita una situació crítica que vindria manifestant-se des de fa anys, determinada per “una dràstica aturada econòmica de el sector de l’aeronàutica”. Es justifica la decisió, així mateix, citant les funcions exercides pel demandant, a qui inicialment se li van encomanar les pròpies de l’ajustador per, posteriorment, ser reubicat en tasques subalternes anàlogues a les d’un ordenança, consistents en neteja i petites tasques de repartiment. La carta informa que aquestes funcions haurien estat externalitzades o suprimides.
La comunicació destaca també el descens en les vendes experimentat entre trimestres comparables des del segon de 2018 a el primer de 2020, factor responsable de propiciar unes pèrdues de gairebé 10.000 euros per a l’últim exercici comptabilitzat i registrat.
El Jutjat del Social núm. 6 de Bilbao va dictar sentència a l’octubre de l’any passat, desestimant la demanda interposada pel treballador i absolent a l’empresa de totes les pretensions al·ludides de contrari.
Després d’aquest pronunciament, la qüestió arriba a la Sala del Social de l’TSJ del País Basc que interpreta l’article 2 de l’RDL 9/2020, en el sentit que “el que s’està impedint és que una empresa s’extingeixi un contracte de treball basant-se en les causes de força major i ETOP -econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció-que haguessin motivat la suspensió de contractes i reducció de jornada “.
Així, en el cas analitzat, la sentència d’instància ha descartat la relació entre l’acomiadament objectiu del demandant i la situació generada per la pandèmia, per la Sala el TSJ es fa difícil comprendre la raó per la qual la demandada no va actuar tal causa econòmica abans d’aquesta data, sent així que les dades econòmiques que podrien haver-la avalat dataven de la fi de desembre anterior.
Encara que l’empresa podia tenir causa econòmica per procedir a l’acomiadament objectiu del demandant amb les dades de desembre de 2019, no va prendre aquesta decisió fins a abril de 2020, és a dir, ben entrada la crisi de la COVID-19.
Per tant, davant aquestes circumstàncies, la Sala del Social interpreta que l’empresa, a l’invocar les causes econòmiques indicades, ho va fer per esquivar o evitar l’aplicació de la norma que la part demandant denúncia, és a dir, aquesta ‘prohibició’ d’acomiadar de l’art. 2 de l’RDL 9/2020. El que suposa un autèntic frau de llei de l’art. 6.4 de el Codi Civil, tenint en compte aquesta nítida voluntat de legislador de prioritzar el manteniment de l’ocupació a través de la utilització de les mesures de flexibilitat interna que s’afavoreixen, davant de l’extinció dels contractes.
Després d’aquesta sentència, el Tribunal Suprem ja té base per resoldre en cassació el debat plantejat al voltant de la conseqüència legal de saltar-se la clàusula imposada a les empreses de prohibició d’acomiadar pel Covid-19 ja que hi ha dues resolucions contradictòries que permeten elevar un recurs al nostre Tribunal Suprem perquè es pronunciï al respecte i unifiqui doctrina. L’altra Sentència, de l’TSJ de Madrid, estableix que la qualificació d’aquests acomiadaments ha de ser la de la improcedència.
JDA SFAI