Nul·litat del projecte de geolocalització dels repartidors

La Sala del Social del Tribunal Suprem ha confirmat la nul·litat de el sistema que una coneguda empresa de repartiment de menjar a domicili havia implantat i que obligsentèava els repartidors a aportar el seu mòbil personal per al seu geolocalització, de manera que desestima el recurs de cassació interposat per la companyia contra la sentència de l’Audiència Nacional que va estimar la demanda de conflicte col·lectiu de CCOO i UGT i va declarar la nul·litat de l’esmentat pla.

La nul·litat s’ha fonamentat en el fet que el projecte empresarial impugnat vulnerava el dret de privacitat dels afectats pel conflicte al no superar el judici de proporcionalitat quan podia acudir-se a mesures de menor ingerència.

A més, ha considerat que no s’havia donat als treballadors l’oportuna informació sobre el mateix i que també es va incórrer en abús de dret per part de l’empresa ja que amb tal projecte es feia responsable al treballador de qualsevol impediment en l’activació de sistema , mitjançant la suspensió del contracte amb pèrdua de salari, sent insuficient la compensació econòmica que, per l’aportació de la terminal i connexió a internet, es va determinar per l’empresa. D’altra banda, va entendre que la implantació d’esmentat sistema de geolocalització havia incomplert els requisits d’informació i consulta prèvia que estableix l’article 64.5 de l’Estatut dels Treballadors.

El Tribunal Suprem afirma que la sentència recorreguda no qüestiona que la geolocalització per la qual es va a haver un seguiment de la comanda que ha de lliurar el repartidor a el client no sigui un mètode adequat o idoni a aquesta finalitat, sinó que “la configuració donada a la mateixa per la demandada no és conforme a dret. Per tant, no està negant que sigui una mesura legitima per a determinats fins o que amb ella no es vagi a evitar un dèficit comercial competitiu, en un moment en què, certament, aquest sistema de prestar el servei a el client s’estén en aquest i altres sectors sinó, simplement, que el que ella ha implantat no supera els criteris constitucionals ni legals, quan hi ha altres formes d’executar aquest sistema que no sigui aquest “.

Afegeix que el test d’idoneïtat, des de la perspectiva dels drets fonamentals, que és al que es refereix la sentència recorreguda, no és el que ha impedit superar el judici de proporcionalitat sinó el test de necessitat, “en el sentit que el mitjà o instrument a què ha acudit l’empresa per obtenir aquell objectiu no és adequat per existir altres mitjans invasius “.

La sentència assenyala que és cert que empresa i treballador poden pactar les condicions que estimin oportunes, que puguin afectar les eines necessàries per al desenvolupament de l’activitat empresarial, “però aquí no s’està analitzant un pacte, sinó un projecte implantat unilateralment per la empresa de què, a més de no haver-se informat degudament a la representació legal dels treballadors, aquests discrepen d’ell mateix perquè, al costat de l’anterior, arriba a establir causes de suspensió i extinció vinculades a conductes del treballador al marge de les exigències legals que han de seguir-se a tal efecte “.

Així mateix, assenyala que el fet que l’aportació pel treballador del mòbil vingui acompanyada d’una compensació econòmica tampoc és element suficient per interferir i donar per superat el judici de proporcionalitat i menys quan les parts afectades discrepen raonablement del quantum assignat i que la sentència d’instància el qualifica d’insuficient.

La Sala conclou que no pot acceptar-se que l’aportació per part del treballador del seu mòbil personal sigui el mateix que si l’aporta l’empresa ja que en aquest cas no estarien en joc drets dels treballadors com els que aquí s’estan debatent. Sobretot, segons la sentència, si a això se li uneix el que la Sala d’instància afegeix com a element que contribueix a la vulneració el dret a la protecció de dades personals, com el relatiu a la manca d’informació als treballadors dels arts . 12 i 13 del Reglament 679/2016.

JDA SFAI