- 13 juliol, 2020
- Category: Legal
El 9 de maig de 2.013 el Tribunal Suprem va tenir l’ocasió de pronunciar-se sobre les clàusules de límit mínim a la variació del tipus d’interès aplicable, les conegudes com “clàusules sòl”. A partir d’aquesta Sentència, no van ser pocs els Bancs que amb la finalitat d’evitar reclamacions judicials dels seus clients van pactar amb els mateixos una suspensió temporal d’aplicació, o una rebaixa en aquest tipus mínim, i tot això amb l’especial renúncia manifestada pel client consumidor que no reclamaria judicialment. Per donar-li forma d’autenticitat i d’expressa real de voluntat, la renúncia d’accions i la comprensió de la clàusula sòl s’indicava a el client que ho emetés en document manuscrit.
EL Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en recent sentència de data 9 de juliol de 2020, ha tingut ocasió de revisar i interpretar la validesa d’aquests contractes. La primera qüestió que determina és que la voluntat manifestada pel consumidor perquè l’afecti una clàusula abusiva és vàlida sempre que la consenti lliurement i degudament informat de la repercussió d’aquesta clàusula. Per tant, per sí mateixa aquesta acceptació de reducció de clàusula sòl, o anul·lació parcial, podria ser vàlida sempre que pugui provar-se que la decisió va ser presa lliurement i amb la deguda información, coneixent la repercussió de l’aplicació d’aquesta clàusula. Això fa que molts dels pactes que es van assolir puguin considerar-se com nuls, ja que realment no es van signar amb la pretesa llibertat de consentiment, sinó davant d’una pressió produïda pel pagament urgent de les quotes i la insistència de les entitats financeres per evitar plets immediats i, a més m’atreviria a dir que sense la deguda informació del que suposava l’acceptació de l’acord, sobretot a futur.
També indica el TJUE que l’abusivitat de l’acceptació de la clàusula sòl, ja sigui en mode rebaixa o en mode suspensió temporal, perquè sigui vàlida, precisa que fos una clàusula degudament negociada per les parts, i en el qual client hagi pogut influir i negociar el seu contingut. Aquí és especialment emfàtic el Tribunal, ja que indica que els contractes que es van signar amb els clients eren confeccionats per l’entitat financera i amb vista a una utilització generalitzada, el que evidentment presumeix la manca de negociació individual. Fins i tot arriba a determinar que la redacció manuscrita de el client i la seva rúbrica, tampoc és cap prova que mostrés comprensió del funcionament de la clàusula sòl, i per tant que hi hagi una negociació individualitzada.
Igualment el TJUE en la mateixa sentència, afronta el tema de les renúncies a l’exercici d’accions judicials per part de client, fet aquest que estava recollit en tots els acords. Aquí sí que es mostra molt contundent el Tribunal, doncs determina que un consumidor no pot comprometre’s vàlidament a renunciar per al futur a la tutela judicial.
Joan Barba
Advocat a JDA/SFAI