- 19 maig, 2020
- Category: Empreses, Legal
La terrible pandèmia mundial que està suposant la presència de la Covid-19 ve de crear una crisi que no només és sanitària, sinó que tindrà com a especial seqüela una crisi econòmica i empresarial de dimensions, de moment inimaginables, però que segur seran profundes . Cal no oblidar que s’està pronosticant una caiguda d’entre el 15% i 20% del PIB, el que fa que la crisi financera precedent, la de l’any 2008, sembli una simple anècdota.
Dins de les afeccions que causarà la declaració de l’estat d’alarma i la paralització de l’economia i de l’empresa, serà precisament la impossibilitat manifesta de complir amb els contractes subscrits entre empreses, signats amb anterioritat a la irrupció de la Covid- 19, però amb venciment posterior a aquest. Posem per exemple que una empresa automobilística pacta amb una empresa proveïdora el lliurament en diversos terminis i quotes de determinats components de la seva necessitat, i aquesta última depèn per a la seva fabricació de determinades peces subministrades des de la Xina. Aquí sorgeix un greu problema per a totes elles amb un clar propòsit de respectar les condicions pactades, però sense possibilitat de compliment.
Per a aquests supòsits, una possible solució és l’aplicació de la regla “rebus sic stantibus”. Clàusula de naturalesa jurisprudencial i doctrinal, i que bàsicament suposa que el contracte subscrit entra en crisi a l’haver mutat les circumstàncies que es van tenir en el moment de la seva constitució, sent que es deu a un element imprevisible i no disponible per a les parts contractants, i que va més enllà de el risc propi del contracte. El Tribunal Suprem arriba a determinar que cal que les circumstàncies sobrevingudes fossin totalment imprevisibles per als contractants, i per a l’aplicació de la regla, la imprevisibilitat del canvi en tal extrem que si les parts haguessin assumit expressa o implícitament el risc que una circumstància esdevingués haurien de suportar el mateix sense possibilitat d’invocar la clàusula de la “rebus sic stantibus”. El Tribunal Suprem ha dictat una recent Sentència, en data 6 de març de 2020, en el qual aborda l’aplicació de la regla de la “rebus sic stantibus”. Cal tenir en compte que la Sentència dictada per l’Alt Tribunal espanyol és anterior a la declaració de l’estat d’alarma i per tant no ha arribat a legitimar el seu ús fruit de la Covid-19. El primer que determina el Tribunal Suprem és que l’aplicació de la regla de “rebus sic stantibus” és pròpia dels contractes de llarga durada o de tracte successiu, i és de molt dificultosa aplicació als contractes de curta durada. D’una banda és lògic que en els contractes de llarga durada l’aparició de causes imprevisibles que frustrin o condicionin el seu compliment és més elevada; però per la situació actual de pandèmia, l’opinió de qui subscriu, és que podria arribar a ser d’utilitat la seva invocació en aquells contractes subscrits dies abans de la declaració de l’estat d’alarma, però amb eficàcia posterior a la seva declaració, ja que encara que arribés a ser d’una prestació única, la causa imprevisible i desconeguda per les parts i que influeix clarament en el seu desenvolupament existeix. Per això, caldrà veure com evoluciona aquest camí quan es comencin a plantejar qüestions com l’exposada.
Fruit de la necessitat de la imprevisibilitat per invocació de la regla “rebus sic stantibus” sorgeix també una altra qüestió, i és que arran de la crisi derivada de la Covid-19, apareix un element nou a les relacions contractuals futures, ja que ja hi ha un precedent de pandèmia que pot afectar les condicions pactades per les empreses en els seus contractes de relació professional o empresarial, de manera que en la pràctica jurídica seria d’interès que els contractes regulessin entre les seves clàusules quina influència podria tenir en el compliment de la mateixa.
Joan Barba Martín
Advocat JDA/SFAI